Anna Albareda

De la mateixa manera que el patriarcat
existeix des de temps immemorables, també les lluites de les dones per reivindicar
els seus drets venen de lluny; segurament no tant com el masclisme i el
patriarcat, però més del que els llibres ens fan creure i ens ensenyen. Ja en
el segle XIX grups de dones es mobilitzaven, enmig de la invisibilitat social
que patien, per reivindicacions diverses; però és a finals del s.XIX, amb
l’inici del sufragisme, que la seva veu comença a ser escoltada, o si més no,
sentida. Sembla que no, però amb els anys les dones hem anat guanyant
reivindicacions que actualment ens semblen bàsiques, com pot ser el dret a vot,
el dret no ser considerades com a menors d’edat, el dret a cobrar el mateix que
un home per la mateixa feina… etc. Però lamentablement, aquest últim i molts
altres drets laborals encara no han estat aconseguits, doncs encara ens trobem
molts casos on les dones cobren menys que els homes per la mateixa feina, entre
altres moltes discriminacions.

Les lluites feministes actualment es basen
principalment en el reclam del Dret al propi cos, per la legalització de
l’avortament. D’altra banda, els mitjans de comunicació centren la seva
particular batalla contra el maltractament masclista contra les dones. Evidentment
aquestes reivindicacions són importants a destacar, importantíssimes, però
tampoc cal oblidar unes discriminacions menys visibles però més quotidianes,
com són les que pateixen les dones en els espais laborals: salaris més baixos,
assetjament sexual, acomiadaments per embaràs, no flexibilització d’horaris per
compatibilitzar vida laboral i familiar, etc.

A més, encara ens trobem amb que les dones
segueixen patint més inestabilitat contractual que els homes, i tenen més
dificultats per accedir a feines que aquests, i més encara quan són de
responsabilitat. Podríem dir que el famós sostre de vidre no és gaire
transparent, ja que és molt clar qui són els càrrecs directius d’empreses,
administracions públiques, espais polítics, etc. Homes. Les poques dones que
aconsegueixen traspassar aquest sostre de vidre assoleixen rols masculins o es
veuen obligades a convertir-se en superwomans
(aquelles que són mares, mullers, empresàries, polítiques, i tot al mateix
temps!), i a més es passen la vida havent de demostrar que són vàlides per el
lloc que ocupen, cosa que no han de fer els homes.

Què podem fer les dones davant una
globalització del capitalisme que no només permet aquestes injustícies, sinó
que les accentua? Seguir lluitant. Seguir treballant des dels espais propis per
consolidar una veu feminista diversa però unida; però també participar del
moviment obrer per tal de que aquest adquireixi el discurs feminista que encara
avui li manca i així poder reivindicar amb més força aquells drets que són
bàsics, i treballar per acabar amb el capitalisme, amb el patriarcat, i amb
tots aquells sistemes d’opressió que en ple segle XXI encara ens assetgen.

* article publicat a l’Enclusa nº3

Tweet

Tweet

Un any més, se celebraran, a Barcelona, les Jornades sobre Colòmbia, organitzades per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, els dies 17, 18 i 19 d’abril. Aquest any el tema el considero especialment interessant, ja que s’analitzarà com les dones es veuen afectades de manera especial per un conflicte social, polític i armat com és el de Colòmbia. Des de diverses perspectives s’analitzaran temes generals com el què significa ser dona a Colòmbia, fins a temes concrets com són l’impacte de la Ley de Justicia y Paz sobre les dones, els processos de resistència pacífica que estan duent a terme organitzacions de dones, i que només per fer-ho es veuen amenaçades de mort per grups paramilitars, i acusades de pertànyer a les FARC per part del Govern colombià; i la violència sexual i els feminicidis que pateixen les dones a Colòmbia.

Aquí us poso el link del tríptic, perquè us el baixeu i us el pugueu mirar amb deteniment. 

triptic_jornades_def.pdf

Tweet

No sé si a mi em pertoca poder fer una valoració del què ha passat en
aquestes eleccions, doncs ni estic en cap partit polític, ni sóc la més entesa
en el tema com per poder opinar. Però estem en un país lliure, o almenys això
diuen, i per tant, em prendré la llibertat de posar per escrit, amb tota la
meva humilitat, algunes de les coses que em passen pel cap aquests dies, quan
llegeixo la multitud d’articles d’opinió sobre les eleccions del 9 de març.

Crec que en aquestes eleccions el que ha quedat demostrat és que la
societat, en la seva gran majoria, accepta el sistema capitalista, està còmoda
amb “l’estat del benestar” a l’estil espanyol, i per tant, ja li va bé seguir
vivint en aquest tipus de societat, que té com a prioritats la recerca de la
felicitat individual, la competitivitat, el consumisme desenfrenat, el
creixement econòmic, etc. Per tant, podem dir que davant aquest sistema que fa
que la gent pensi cada vegada més només en ella mateixa, és difícil poder
construir un projecte col·lectiu d’esquerres, veritablement alternatiu al
capitalisme, i que pugui tenir pes a nivell polític.

A banda d’això, els partits polítics com IU-ICV-EUiA, que en principi
es presentaven com una alternativa al bipartidisme, no han sabut articular un
discurs, al llarg dels darrers vuit anys, que sigui veritablement alternatiu. Com
he llegit en alguns comentaris d’articles, la “sopa de lletres” només fa que
despistar, i des del meu punt de vista, el que ha fet aquesta coalició ha estat
només ser el fill rondinaire del PSOE, però no una veritable oposició amb
projecte polític alternatiu, clar, contundent i trencador. La gent ha vist,
penso jo, que votar IU-ICV-EUiA era el mateix que votar PSOE, i per tant, han
optat pel vot útil.

Tot el tema de la Llei electoral que és desfavorable a IU és cert, però
la reflexió i reestructuració s’ha de fer en clau interna, perquè amb la
mateixa llei es va arribar a 21 diputats (cert que el context era un altre, i
el PSOE estava totalment deslegitimat en aquell moment, però des del meu punt
de vista, no és una excusa).

Sobre la davallada estrepitosa d’ERC no m’atreveixo a dir gaire res,
però potser sí que la gent ha deixat de votar-los perquè veure’ls al govern no
ha agradat. Tot i que aquest mateix fet es pot considerar una de les raons de
la davallada també d’ICV-EUiA, que pacten governs tan sols per gestionar, quan
potser traurien més profit si es dediquessin a fer bones i veritables
oposicions. I ho dic tant per uns com per els altres.

Suposo que he repetit el mateix que diuen tots els altres articles. No
dic res de nou, ho sé, però potser fa falta que ho repetim vàries vegades perquè
els i les polítiques se n’adonin i reaccionin.

Tweet

El 8 de març se celebra, un cop més, el dia de la dona treballadora. És el dia en el que totes i tots recorden que existeixen uns desigualtats socials tan sols per raons de sexe i gènere; unes desigualtats que al llarg dels anys comencen a superar-se, en alguns aspectes, però amb les que encara queda molt camí per arribar a superar completament, i assolir així la igualtat real.

Les dones han anat guanyant espais i empoderament gràcies a les reivindicacions dels moviments feministes que s’han anat desenvolupant al llarg dels anys. El feminisme com a teoria es diu que apareix amb la Il·lustració. Fins al moment havien existit algunes manifestacions de diferent tipus, però no és fins la Il·lustració que es planteja com a teoria i com a moviment la situació de subordinació de la dona a causa de la seva condició. Aquest moviment feminista il·lustrat sorgeix com a resposta a la mateixa Il·lustració, que amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà marcava l’existència de dos espais: un de públic i polític que pertanyia de manera “natural” als homes, i un de privat destinat a les dones.  Així, aquest moviment feminista critica aquesta suposada subordinació natural de les dones que suposa una exclusió de l’esfera pública, i reclama la igualtat entre homes i dones.

Al segle XIX, el feminisme s’internacionalitza, coincidint amb una època de liberalisme i implantació del capitalisme. Les dones de classe treballadora es veuen obligades a accedir al mercat laboral cobrant sous inferiors als homes i treballant jornades interminables sense cap mena de condicions. D’altra banda, les dones burgeses es troben tancades a casa i totalment relegades als seus marits. En aquesta època sorgeix l’anomenat feminisme liberal sufragista, que bàsicament té com a objectiu aconseguir el dret a vot per a les dones i l’accés als poders públics. Sobretot destaca als Estats Units i a Anglaterra, on els moviments feministes es consoliden tant teòricament com en mobilitzacions. És durant aquesta època que succeeix el fatídic fet que celebrem cada 8 de març, un incendi en una fàbrica tèxtil de Nova York, on moriren 123 dones pel fet que els amos tancaven les portes de les fàbriques per evitar robatoris i no van poder sortir al provocar-se l’incendi.

Amb l’assoliment del dret a vot i l’espai públic, sembla que el moviment feminista es desinfli. Però als anys ’60 comença la “segona onada” de feminisme, que té com a eixos centrals la creació del concepte “patriarcat” i la seva crítica, i el lema “allò personal és polític” que vol visualitzar els problemes que afecten a les dones en l’esfera privada. En aquesta època es desenvolupen diverses corrents feministes, de les que destaquen: el feminisme liberal, el feminisme radical i el feminisme socialista. Cada una d’aquestes corrents parteix de posicions polítiques i metodològiques pròpies, però totes tenen un comú denominador: es reclama l’ampliació de drets, la plena igualtat, la reivindicació d’una sexualitat lliure, la denúncia de la invisibilitat del treball domèstic i la denúncia dels estereotips.

A partir d’aquestes corrents va sorgir la “tercera onada” feminista, que es caracteritza per una multiplicitat d’enfocaments i postures.

No explicarem aquí totes les postures existents avui en dia respecte al feminisme. Però sí que volem assenyalar que en el sector laboral, tot i haver avançat en certes reclamacions, encara existeix desigualtat pel què fa als sous, abús sexual al treball, taxes d’atur més elevades, etc. Vegem algunes dades.

En els darrers anys, tot i que ha augmentat la taxa d’activitat de les dones, aquesta encara es troba bastant per sota dels homes (20 punts de diferència). Pel què fa a la taxa d’ocupació, tot i que en els darrers anys les dones s’han anat incorporant en el mercat laboral, encara representen el 47% de la població ocupada, i pel què fa a l’atur, encara segueix sent superior l’atur femení que el masculí, i a més, són les dones qui pateixen més l’atur de llarga durada (més de 12 mesos).

Per accedir a llocs de treball, segueix sent més complicat per les dones que pels homes, ja que a les dones se’ls exigeix més nivell de formació per accedir als mateixos llocs de treball. A més, les dones amb formació bàsica tenen moltes més dificultats per accedir a llocs de treball que els homes amb la mateixa formació.

Segueix existint una segregació ocupacional molt marcada, i sembla que hi hagi una llei tàcita sobre algunes feines, desenvolupades exclusivament per dones o per homes. En aquest sentit, el sector serveis està ocupat principalment per dones, molt per sobre que els homes, mentre que dins la indústria, les dones es troben tan sols en el sector tèxtil. Sembla que la societat, al incorporar la dona al mercat de treball, ho ha fet donant-li les feines que ja venia fent en l’àmbit domèstic, i que per tant eren “naturalment” més fàcils per elles. Així, trobem que les dones ocupen majoritàriament feines destinades a la cura de les persones, la confecció, la neteja, etc. Alguns d’aquests sectors ofereixen feines molt menys estables que d’altres, o sigui que no ens ha d’estranyar quan les dades ens diuen que les dones segueixen patint molt més la temporalitat laboral, els contractes parcials i sous més baixos.

Podríem seguir enumerant molts altes elements de discriminació, alguns de més visibles que altres a través de les dades, però volem deixar la idea clara de que la igualtat real al treball no s’ha assolit. Les dones, tot i estar plenament incorporades al mercat laboral, ho fan en condicions d’inferioritat tant a nivell de possibilitats, com de condicions. Així doncs, cal seguir treballant perquè les empreses prenguin un compromís real per assolir la igualtat al treball tant en salaris com en condicions, perquè les polítiques públiques regulin la conciliació laboral i familiar de manera real, així com mesures per evitar l’assetjament laboral i la discriminació, entre d’altres; cal seguir treballant també per acabar amb la segregació ocupacional, …. En definitiva: Queda molt per fer.

[@more@]

Tweet

El 8 de març se celebra, un cop més, el dia de la dona treballadora. És el dia en el que totes i tots recorden que existeixen uns desigualtats socials tan sols per raons de sexe i gènere; unes desigualtats que al llarg dels anys comencen a superar-se, en alguns aspectes, però amb les que encara queda molt camí per arribar a superar completament, i assolir així la igualtat real.

Les dones han anat guanyant espais i empoderament gràcies a les reivindicacions dels moviments feministes que s’han anat desenvolupant al llarg dels anys. El feminisme com a teoria es diu que apareix amb la Il·lustració. Fins al moment havien existit algunes manifestacions de diferent tipus, però no és fins la Il·lustració que es planteja com a teoria i com a moviment la situació de subordinació de la dona a causa de la seva condició. Aquest moviment feminista il·lustrat sorgeix com a resposta a la mateixa Il·lustració, que amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà marcava l’existència de dos espais: un de públic i polític que pertanyia de manera “natural” als homes, i un de privat destinat a les dones.  Així, aquest moviment feminista critica aquesta suposada subordinació natural de les dones que suposa una exclusió de l’esfera pública, i reclama la igualtat entre homes i dones.

Al segle XIX, el feminisme s’internacionalitza, coincidint amb una època de liberalisme i implantació del capitalisme. Les dones de classe treballadora es veuen obligades a accedir al mercat laboral cobrant sous inferiors als homes i treballant jornades interminables sense cap mena de condicions. D’altra banda, les dones burgeses es troben tancades a casa i totalment relegades als seus marits. En aquesta època sorgeix l’anomenat feminisme liberal sufragista, que bàsicament té com a objectiu aconseguir el dret a vot per a les dones i l’accés als poders públics. Sobretot destaca als Estats Units i a Anglaterra, on els moviments feministes es consoliden tant teòricament com en mobilitzacions. És durant aquesta època que succeeix el fatídic fet que celebrem cada 8 de març, un incendi en una fàbrica tèxtil de Nova York, on moriren 123 dones pel fet que els amos tancaven les portes de les fàbriques per evitar robatoris i no van poder sortir al provocar-se l’incendi.

Amb l’assoliment del dret a vot i l’espai públic, sembla que el moviment feminista es desinfli. Però als anys ’60 comença la “segona onada” de feminisme, que té com a eixos centrals la creació del concepte “patriarcat” i la seva crítica, i el lema “allò personal és polític” que vol visualitzar els problemes que afecten a les dones en l’esfera privada. En aquesta època es desenvolupen diverses corrents feministes, de les que destaquen: el feminisme liberal, el feminisme radical i el feminisme socialista. Cada una d’aquestes corrents parteix de posicions polítiques i metodològiques pròpies, però totes tenen un comú denominador: es reclama l’ampliació de drets, la plena igualtat, la reivindicació d’una sexualitat lliure, la denúncia de la invisibilitat del treball domèstic i la denúncia dels estereotips.

A partir d’aquestes corrents va sorgir la “tercera onada” feminista, que es caracteritza per una multiplicitat d’enfocaments i postures.

No explicarem aquí totes les postures existents avui en dia respecte al feminisme. Però sí que volem assenyalar que en el sector laboral, tot i haver avançat en certes reclamacions, encara existeix desigualtat pel què fa als sous, abús sexual al treball, taxes d’atur més elevades, etc. Vegem algunes dades.

En els darrers anys, tot i que ha augmentat la taxa d’activitat de les dones, aquesta encara es troba bastant per sota dels homes (20 punts de diferència). Pel què fa a la taxa d’ocupació, tot i que en els darrers anys les dones s’han anat incorporant en el mercat laboral, encara representen el 47% de la població ocupada, i pel què fa a l’atur, encara segueix sent superior l’atur femení que el masculí, i a més, són les dones qui pateixen més l’atur de llarga durada (més de 12 mesos).

Per accedir a llocs de treball, segueix sent més complicat per les dones que pels homes, ja que a les dones se’ls exigeix més nivell de formació per accedir als mateixos llocs de treball. A més, les dones amb formació bàsica tenen moltes més dificultats per accedir a llocs de treball que els homes amb la mateixa formació.

Segueix existint una segregació ocupacional molt marcada, i sembla que hi hagi una llei tàcita sobre algunes feines, desenvolupades exclusivament per dones o per homes. En aquest sentit, el sector serveis està ocupat principalment per dones, molt per sobre que els homes, mentre que dins la indústria, les dones es troben tan sols en el sector tèxtil. Sembla que la societat, al incorporar la dona al mercat de treball, ho ha fet donant-li les feines que ja venia fent en l’àmbit domèstic, i que per tant eren “naturalment” més fàcils per elles. Així, trobem que les dones ocupen majoritàriament feines destinades a la cura de les persones, la confecció, la neteja, etc. Alguns d’aquests sectors ofereixen feines molt menys estables que d’altres, o sigui que no ens ha d’estranyar quan les dades ens diuen que les dones segueixen patint molt més la temporalitat laboral, els contractes parcials i sous més baixos.

Podríem seguir enumerant molts altes elements de discriminació, alguns de més visibles que altres a través de les dades, però volem deixar la idea clara de que la igualtat real al treball no s’ha assolit. Les dones, tot i estar plenament incorporades al mercat laboral, ho fan en condicions d’inferioritat tant a nivell de possibilitats, com de condicions. Així doncs, cal seguir treballant perquè les empreses prenguin un compromís real per assolir la igualtat al treball tant en salaris com en condicions, perquè les polítiques públiques regulin la conciliació laboral i familiar de manera real, així com mesures per evitar l’assetjament laboral i la discriminació, entre d’altres; cal seguir treballant també per acabar amb la segregació ocupacional, …. En definitiva: Queda molt per fer.

[@more@]

Tweet

Aquest proper dissabte 16 de febrer, d'11h a 14h l'Espai Jove de la Intersindical celebrem unes jornades per aprendre una mica més sobre la Llei d'Habitatge que ha estat aprovada a finals del 2007.

En aquesta Jornada volem posar a debat la Llei d’Habitatge, veient el rerefons de les propostes que es plantegen en ella. Però no tan sols ens volem quedar en la mera crítica, sinó que també volem veure quines són les alternatives que avui en dia ja existeixen en relació a l’accés a l’habitatge. Per això hem convidat també a Sostre Cívic, una cooperativa d’habitatge que, prenent els models danès i suec, ja fa anys que està implantada a Catalunya, gestionant habitatges de manera cooperativista, i per tant, segons les possibilitats i les necessitats de les persones.

Creiem que el Dret a l’Habitatge és un Dret bàsic i universal, però lamentablement sembla que els polítics d’avui en dia (la majoria homes, per això dic “polítics”), es queden curts a l’hora de voler millorar les condicions de les persones. La Llei pot voler millorar alguns elements, però en molts casos es queda curta en les mesures, ja que l’únic que fa és adaptar-se a la situació actual de globalització del mercat lliure, on la protecció de les persones per poder accedir a un habitatge digne queda molt lluny de ser assegurada.

Aíxi doncs, us esperem aquest dissabte 16 de febrer, al Casal de Joves de les Corts, a partir de les 11h.

[@more@]

Tweet

Inicio aquesta reflexió arrel d’un fet que em va succeir ahir mateix. A través de la feina havíem organitzat un taller sobre construcció de pau i resistències pacífiques enfront la guerra, impartit per la Ruta Pacífica de las Mujeres. Aquesta organització té experiències molt interessants sobre construcció de pau, cultura de pau, feminisme i antimilitarisme.

El taller estava dirigit a les ONG de Cornellà, i s’havia fet una difusió que no era per tirar coets, però no estava malament. I què va passar? Doncs que no va venir ningú.

No és la primera vegada que passa això, i passa en molts espais diferents. Perquè la gent no participa, no assisteix a actes? Jo penso que hi ha diversos elements a tenir en compte:

1. El format de xerrada pròpiament dita és un avorriment. No atrau a ningú i tothom segur que trobarà millors coses a fer (i més encara a les portes del Nadal!) abans d’anar a una xerrada sobre pau, solidaritat, o qualsevol altre tema.
2. La gent té una rutina diària que és molt difícil de canviar. Vivim en la globalització de la rutina: em llevo – esmorzo – vaig a treballar – dino – segueixo treballant – vaig al gimnàs – vaig a buscar als fills al cole – vaig a casa – sopo – miro la sèrie més cutre que posin a la tele – dormo. Amb aquesta rutina la gent viu feliç, o si més no, viu. Però és una rutina en la que no s’hi pot intentar ficar cap element extern que l’alteri, perquè suposaria un daltabaix.
3. La cultura de l’associacionisme i la participació que existia fa tres dècades ja no existeix. En consonància amb el punt 2, la gent viu per ella mateixa i per els seus problemes i interessos personals, sense cap mena d’interès ni preocupació per participar associativament en cap altre espai. Som els i les joves les que vivim en aquest egocentrisme permanent, i les poques i pocs que ens “atrevim” a participar en algun espai no pròpiament de joves ens trobem en que la mitjana d’edat sovint supera els 50 anys i que les formes de treballar s’allunyen bastant del que nosaltres podríem esperar.

 
Davant d’aquest panorama tan pessimista, les associacions no hem de decidir deixar de fer activitats externes i tancar-nos en l’autoinculpació i lamentació; però cal canviar les estratègies. Així de primeres, penso en algunes coses com:

1. Fer activitats al carrer. Si la gent no és capaç de moure’s cap a una sala tancada a veure una xerrada, hem d’anar a la gent. Evidentment el que es pugui fer al carrer no podrà ser una xerrada amb contingut de fons, però a través d’algun tipus d’acte simbòlic, acompanyat de material discursiu, podrem arribar a gent que segur que no s’hauria assabentat de res si haguéssim fet la xerrada en un lloc tancat. El risc d’això és que es pot perdre el discurs transmissor, però cal buscar maneres per transmetre el missatge perdent el mínim de contingut.
2. Contactar amb grups ja consolidats en els que puguem dirigir la xerrada. Segur que grups sensibilitzats amb certs temes estaran encantats amb què un dia anem a fer-li’s una xerrada sobre un tema interessant però que no coneixen gaire, i amb això nosaltres ens assegurarem públic. El problema d’aquest tipus de xerrada és que seguirem sensibilitzant a la gent ja sensibilitzada, i el gruix poblacional quedarà exclòs. L’avantatge d’aquest tipus de xerrada és que el públic segur que és fidel, està interessat, i promou el debat.

 

Tot plegat són reflexions en veu alta i idees que van sorgint davant d’una realitat que no afavoreix la participació i la transformació. M’agradaria que, en aquest article més que en cap altra, els i les que el llegiu feu comentaris i propostes sobre cap a on penseu que hem d’anar les associacions per poder atraure gent, ja no dic a associar-se, sinó només a escoltar-nos.

[@more@]

Tweet

L’Esther escriu un article molt interessant sobre com afrontar i tractar a les amigues i companyes que pateixen violència de gènere. No tocaré el tema des del seu punt de vista, però si que m’agradaria dir algunes idees que últimament em passen pel cap.

Aquest mes celebrem el Dia Internacional per la No Violència contra les Dones, el 25 de novembre. Si no m’equivoco ja estem al voltant de la setantena de dones mortes a mans dels seus companys i ex companys sentimentals, i per tant, seguim sumant morts i seguim patint una violència irracional, masclista, impulsada pel sentiment de superioritat d’uns envers d’altres, per un instint animal, per una cultura patriarcal que fa ja masses segles que perviu.

Una cultura que en pocs llocs del món no trobem. Excepte potser algunes comunitats indígenes amb estructures matriarcals, en la major part del món on la cultura occidental hi ha posat mà a través de la colonització, ens trobem amb violència de gènere i feminicidis, i ens trobem, acompanyant aquestes accions, lleis que amparen als homes violadors i assassins, que no els posen a la presó, que els donen la raó, que responsabilitzen a les dones…

A Nicaragua per exemple, s’ha suprimit la llei de l’avort terapèutic, una llei que feia cent anys que era vigent. Ara doncs, si una nena es queda embarassada per violació, no tindrà dret a avortar. A més la legislació absol als violadors de menors si aquest es casa amb la dona a qui ha violat, i aquesta.. haurà de tenir el fill! I viure amb la persona que la va violar!

A Guatemala, Mèxic, i altres països de Centreamèrica i Llatinoamèrica, es produeixen feminicidis, és a dir, assassinats o tortures o violacions de dones per una simple misogínia (no tan simple, però). La llei en molts pocs casos investiga el suficient com per poder engarjolar als assassins, i els departaments policials es dediquen a fer programes de prevenció dels feminicidis tot dient a les dones que previnguin els atacs. És a dir, que es responsabilitza a les dones del que els hi pugui passar amb un “jo ja t’havia avisat de que no fessis això…”.

Les lleis han de canviar, evidentment, però no crec que canviant les lleis hi hagués suficient, ja que les actituds masclistes que porten a la violència de gènere són actituds arrelades en la cultura, la nostra cultura i la nostra estructura social, que des de segles i segles sempre ha vingut donant més oportunitats i poder als homes, no només en l’àmbit públic sinó també en el privat. Aquesta cultura és la que ha de canviar, i per fer-ho hi ha molts actors que en tenen la clau: l’escola, la família, els mitjans de comunicació, les empreses on treballem…

S’apropa un altre 25 de novembre en el que no tenim res a celebrar perquè la violència de gènere segueix, però per això no hem de deixar de sortir al carrer. Cal que cada vegada siguem més, dones i homes, els i les que ens manifestem en contra d’aquestes actituds.

[@more@]

Tweet

Ja fa un temps que han acabat les vacances, i ja anava sent hora d’escriure alguna cosa. Fins ara no he tingut gaire temps, doncs he començat feina nova (altra vegada), i tot plegat ha estat una mica estressant.

Avui m’agradaria parlar de Colòmbia, un país que encara no he visitat però del qual començo a estar una mica informada (poc, per la complexitat del tema). Arrel de la meva anterior feina a la Taula Catalana per Colòmbia vaig començar a interessar-me sobre què passa en aquest país, i actualment, on treballo ara, també tinc contacte amb Colòmbia.

Guido Piccoli, en el seu llibre “El Sistema del pájaro” (el qual he començat a llegir fa poc), diu que Colòmbia és el laboratori de la Barbàrie, o podríem dir-li també, laboratori de la globalització perfecte. Perfecte per uns quants, és clar. Colòmbia és un país on, tot i existir una democràcia formal, moren al voltant de 300 sindicalistes l’any, maten a jutges per dur a terme investigacions a “capos” narcotraficants, maten a dones líders i indígenes per exigir els seus drets, maten a advocats per defensar als Drets Humans, i un llarg etcètera.

A Colòmbia va existir un genocidi, poca gent ho sap, però es va exterminar tot un partit polític, sorgit de les negociacions entre el govern i les FARC, només perquè reclamava justícia social, un repartiment equitatiu de la riquesa, i perquè defensava al poble, a la gent treballadora, camperola, als desafavorits.

A Colòmbia es violen els Drets Humans dia sí dia també. Els i les sindicalistes no poden dur a terme cap tipus de treball sindical que reclami certes millores en els seus llocs de treball, doncs les grans multinacionals del petroli o de les bananes ja tenen els seus exèrcits privats que s’encarreguen de fer desaparèixer tot “element distorsionador”. Així, Colòmbia és el país del món on moren més sindicalistes l’any.

I Colòmbia és també el país amb més desplaçats interns del món. Els narcotraficants i els paramilitars creen tal terror en les zones on s’estableixen que els camperols i habitants que no volen sotmetre’s a la seva llei han de fugir, abandonar els camps, les cases, les pertinences, tot. Per marxar qui sap on, a les dures ciutats on com a molt, podran viure d’alguna feina informal com vendre menjar pel carrer.

Colòmbia és un país on regna la injustícia social de manera impune, on la globalització econòmica s’ha imposat de manera perfecte i sense deixar lloc a les crítiques. Un país ple de recursos, ple de riquesa, però concentrada en unes poques mans. Però que ningú es queixi, ja que si ho fa, serà eliminat amb total impunitat. Colòmbia és així, el laboratori del que a molts governants els hi agradaria per als seus països: un sistema econòmic on les multinacionals i els governants poguessin fer el mateix, sense veus crítiques que molestin, sense sindicalistes, sense defensors de drets humans,….

Però Colòmbia és també un país on la gent té esperança. Moltes organitzacions socials, de dones, indígenes, d’advocats, etc., treballen el dia a dia, sota l’ombra de l’amenaça, per reclamar veritat, justícia i reparació, i per reclamar una veritable democràcia amb justícia social.

[@more@]

Tweet