El 8 de març se celebra, un cop més, el dia de la dona treballadora. És el dia en el que totes i tots recorden que existeixen uns desigualtats socials tan sols per raons de sexe i gènere; unes desigualtats que al llarg dels anys comencen a superar-se, en alguns aspectes, però amb les que encara queda molt camí per arribar a superar completament, i assolir així la igualtat real.

Les dones han anat guanyant espais i empoderament gràcies a les reivindicacions dels moviments feministes que s’han anat desenvolupant al llarg dels anys. El feminisme com a teoria es diu que apareix amb la Il·lustració. Fins al moment havien existit algunes manifestacions de diferent tipus, però no és fins la Il·lustració que es planteja com a teoria i com a moviment la situació de subordinació de la dona a causa de la seva condició. Aquest moviment feminista il·lustrat sorgeix com a resposta a la mateixa Il·lustració, que amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà marcava l’existència de dos espais: un de públic i polític que pertanyia de manera “natural” als homes, i un de privat destinat a les dones.  Així, aquest moviment feminista critica aquesta suposada subordinació natural de les dones que suposa una exclusió de l’esfera pública, i reclama la igualtat entre homes i dones.

Al segle XIX, el feminisme s’internacionalitza, coincidint amb una època de liberalisme i implantació del capitalisme. Les dones de classe treballadora es veuen obligades a accedir al mercat laboral cobrant sous inferiors als homes i treballant jornades interminables sense cap mena de condicions. D’altra banda, les dones burgeses es troben tancades a casa i totalment relegades als seus marits. En aquesta època sorgeix l’anomenat feminisme liberal sufragista, que bàsicament té com a objectiu aconseguir el dret a vot per a les dones i l’accés als poders públics. Sobretot destaca als Estats Units i a Anglaterra, on els moviments feministes es consoliden tant teòricament com en mobilitzacions. És durant aquesta època que succeeix el fatídic fet que celebrem cada 8 de març, un incendi en una fàbrica tèxtil de Nova York, on moriren 123 dones pel fet que els amos tancaven les portes de les fàbriques per evitar robatoris i no van poder sortir al provocar-se l’incendi.

Amb l’assoliment del dret a vot i l’espai públic, sembla que el moviment feminista es desinfli. Però als anys ’60 comença la “segona onada” de feminisme, que té com a eixos centrals la creació del concepte “patriarcat” i la seva crítica, i el lema “allò personal és polític” que vol visualitzar els problemes que afecten a les dones en l’esfera privada. En aquesta època es desenvolupen diverses corrents feministes, de les que destaquen: el feminisme liberal, el feminisme radical i el feminisme socialista. Cada una d’aquestes corrents parteix de posicions polítiques i metodològiques pròpies, però totes tenen un comú denominador: es reclama l’ampliació de drets, la plena igualtat, la reivindicació d’una sexualitat lliure, la denúncia de la invisibilitat del treball domèstic i la denúncia dels estereotips.

A partir d’aquestes corrents va sorgir la “tercera onada” feminista, que es caracteritza per una multiplicitat d’enfocaments i postures.

No explicarem aquí totes les postures existents avui en dia respecte al feminisme. Però sí que volem assenyalar que en el sector laboral, tot i haver avançat en certes reclamacions, encara existeix desigualtat pel què fa als sous, abús sexual al treball, taxes d’atur més elevades, etc. Vegem algunes dades.

En els darrers anys, tot i que ha augmentat la taxa d’activitat de les dones, aquesta encara es troba bastant per sota dels homes (20 punts de diferència). Pel què fa a la taxa d’ocupació, tot i que en els darrers anys les dones s’han anat incorporant en el mercat laboral, encara representen el 47% de la població ocupada, i pel què fa a l’atur, encara segueix sent superior l’atur femení que el masculí, i a més, són les dones qui pateixen més l’atur de llarga durada (més de 12 mesos).

Per accedir a llocs de treball, segueix sent més complicat per les dones que pels homes, ja que a les dones se’ls exigeix més nivell de formació per accedir als mateixos llocs de treball. A més, les dones amb formació bàsica tenen moltes més dificultats per accedir a llocs de treball que els homes amb la mateixa formació.

Segueix existint una segregació ocupacional molt marcada, i sembla que hi hagi una llei tàcita sobre algunes feines, desenvolupades exclusivament per dones o per homes. En aquest sentit, el sector serveis està ocupat principalment per dones, molt per sobre que els homes, mentre que dins la indústria, les dones es troben tan sols en el sector tèxtil. Sembla que la societat, al incorporar la dona al mercat de treball, ho ha fet donant-li les feines que ja venia fent en l’àmbit domèstic, i que per tant eren “naturalment” més fàcils per elles. Així, trobem que les dones ocupen majoritàriament feines destinades a la cura de les persones, la confecció, la neteja, etc. Alguns d’aquests sectors ofereixen feines molt menys estables que d’altres, o sigui que no ens ha d’estranyar quan les dades ens diuen que les dones segueixen patint molt més la temporalitat laboral, els contractes parcials i sous més baixos.

Podríem seguir enumerant molts altes elements de discriminació, alguns de més visibles que altres a través de les dades, però volem deixar la idea clara de que la igualtat real al treball no s’ha assolit. Les dones, tot i estar plenament incorporades al mercat laboral, ho fan en condicions d’inferioritat tant a nivell de possibilitats, com de condicions. Així doncs, cal seguir treballant perquè les empreses prenguin un compromís real per assolir la igualtat al treball tant en salaris com en condicions, perquè les polítiques públiques regulin la conciliació laboral i familiar de manera real, així com mesures per evitar l’assetjament laboral i la discriminació, entre d’altres; cal seguir treballant també per acabar amb la segregació ocupacional, …. En definitiva: Queda molt per fer.

[@more@]

Tweet

El 8 de març se celebra, un cop més, el dia de la dona treballadora. És el dia en el que totes i tots recorden que existeixen uns desigualtats socials tan sols per raons de sexe i gènere; unes desigualtats que al llarg dels anys comencen a superar-se, en alguns aspectes, però amb les que encara queda molt camí per arribar a superar completament, i assolir així la igualtat real.

Les dones han anat guanyant espais i empoderament gràcies a les reivindicacions dels moviments feministes que s’han anat desenvolupant al llarg dels anys. El feminisme com a teoria es diu que apareix amb la Il·lustració. Fins al moment havien existit algunes manifestacions de diferent tipus, però no és fins la Il·lustració que es planteja com a teoria i com a moviment la situació de subordinació de la dona a causa de la seva condició. Aquest moviment feminista il·lustrat sorgeix com a resposta a la mateixa Il·lustració, que amb la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà marcava l’existència de dos espais: un de públic i polític que pertanyia de manera “natural” als homes, i un de privat destinat a les dones.  Així, aquest moviment feminista critica aquesta suposada subordinació natural de les dones que suposa una exclusió de l’esfera pública, i reclama la igualtat entre homes i dones.

Al segle XIX, el feminisme s’internacionalitza, coincidint amb una època de liberalisme i implantació del capitalisme. Les dones de classe treballadora es veuen obligades a accedir al mercat laboral cobrant sous inferiors als homes i treballant jornades interminables sense cap mena de condicions. D’altra banda, les dones burgeses es troben tancades a casa i totalment relegades als seus marits. En aquesta època sorgeix l’anomenat feminisme liberal sufragista, que bàsicament té com a objectiu aconseguir el dret a vot per a les dones i l’accés als poders públics. Sobretot destaca als Estats Units i a Anglaterra, on els moviments feministes es consoliden tant teòricament com en mobilitzacions. És durant aquesta època que succeeix el fatídic fet que celebrem cada 8 de març, un incendi en una fàbrica tèxtil de Nova York, on moriren 123 dones pel fet que els amos tancaven les portes de les fàbriques per evitar robatoris i no van poder sortir al provocar-se l’incendi.

Amb l’assoliment del dret a vot i l’espai públic, sembla que el moviment feminista es desinfli. Però als anys ’60 comença la “segona onada” de feminisme, que té com a eixos centrals la creació del concepte “patriarcat” i la seva crítica, i el lema “allò personal és polític” que vol visualitzar els problemes que afecten a les dones en l’esfera privada. En aquesta època es desenvolupen diverses corrents feministes, de les que destaquen: el feminisme liberal, el feminisme radical i el feminisme socialista. Cada una d’aquestes corrents parteix de posicions polítiques i metodològiques pròpies, però totes tenen un comú denominador: es reclama l’ampliació de drets, la plena igualtat, la reivindicació d’una sexualitat lliure, la denúncia de la invisibilitat del treball domèstic i la denúncia dels estereotips.

A partir d’aquestes corrents va sorgir la “tercera onada” feminista, que es caracteritza per una multiplicitat d’enfocaments i postures.

No explicarem aquí totes les postures existents avui en dia respecte al feminisme. Però sí que volem assenyalar que en el sector laboral, tot i haver avançat en certes reclamacions, encara existeix desigualtat pel què fa als sous, abús sexual al treball, taxes d’atur més elevades, etc. Vegem algunes dades.

En els darrers anys, tot i que ha augmentat la taxa d’activitat de les dones, aquesta encara es troba bastant per sota dels homes (20 punts de diferència). Pel què fa a la taxa d’ocupació, tot i que en els darrers anys les dones s’han anat incorporant en el mercat laboral, encara representen el 47% de la població ocupada, i pel què fa a l’atur, encara segueix sent superior l’atur femení que el masculí, i a més, són les dones qui pateixen més l’atur de llarga durada (més de 12 mesos).

Per accedir a llocs de treball, segueix sent més complicat per les dones que pels homes, ja que a les dones se’ls exigeix més nivell de formació per accedir als mateixos llocs de treball. A més, les dones amb formació bàsica tenen moltes més dificultats per accedir a llocs de treball que els homes amb la mateixa formació.

Segueix existint una segregació ocupacional molt marcada, i sembla que hi hagi una llei tàcita sobre algunes feines, desenvolupades exclusivament per dones o per homes. En aquest sentit, el sector serveis està ocupat principalment per dones, molt per sobre que els homes, mentre que dins la indústria, les dones es troben tan sols en el sector tèxtil. Sembla que la societat, al incorporar la dona al mercat de treball, ho ha fet donant-li les feines que ja venia fent en l’àmbit domèstic, i que per tant eren “naturalment” més fàcils per elles. Així, trobem que les dones ocupen majoritàriament feines destinades a la cura de les persones, la confecció, la neteja, etc. Alguns d’aquests sectors ofereixen feines molt menys estables que d’altres, o sigui que no ens ha d’estranyar quan les dades ens diuen que les dones segueixen patint molt més la temporalitat laboral, els contractes parcials i sous més baixos.

Podríem seguir enumerant molts altes elements de discriminació, alguns de més visibles que altres a través de les dades, però volem deixar la idea clara de que la igualtat real al treball no s’ha assolit. Les dones, tot i estar plenament incorporades al mercat laboral, ho fan en condicions d’inferioritat tant a nivell de possibilitats, com de condicions. Així doncs, cal seguir treballant perquè les empreses prenguin un compromís real per assolir la igualtat al treball tant en salaris com en condicions, perquè les polítiques públiques regulin la conciliació laboral i familiar de manera real, així com mesures per evitar l’assetjament laboral i la discriminació, entre d’altres; cal seguir treballant també per acabar amb la segregació ocupacional, …. En definitiva: Queda molt per fer.

[@more@]

Tweet